José Aledón
Retrat de Blasco Ibáñez, 1900. Antoni Fillol Granell “Queridos amigos: No será para
vosotros algo nuevo si digo que al venir aquí [al Cabanyal] me encuentro como
en el seno de mi familia. ¿Quién que sea habitante de los Poblados Marítimos no
me conoce y no conoce mi amor por todos ellos? Yo soy valenciano, nacido en la
ciudad, pero la mayor parte de mi vida la pasé con vosotros, junto a ese bello
mar Mediterráneo. Es más: la única casa que poseo en el mundo, la que yo
construí, está aquí, en la Malvarrosa…
Si me enterrasen en un país lejano
moriría para siempre, y yo quiero que me traigan aquí, junto al Mediterráneo y
así no moriría nunca…
Y para terminar, voy a dirigir un
ruego a todos los amigos que estáis aquí. Voy a emprender un largo viaje. Si
muriera en alguna parte, ¿me traeríais aquí?
Quiero descansar en el más modesto
cementerio valenciano, junto al “Mare Nostrum” que llenó de ideal mi espíritu”
Palabras pronunciadas en el Cabanyal
el 17 de mayo de 1921.
He utilizado deliberadamente el
artículo en femenino porque es el que, cuando hablan del mar, utilizan los
marinos y los poetas. Blasco Ibáñez, poeta (aunque escribiera su obra en prosa)
de profesión y marino frustrado de vocación, amó la mar con verdadera pasión.
Este valenciano “nacido en la
ciudad”, cuando esos Poblados Marítimos estaban constituidos en dos municipios
independientes: la Vilanova del Grau y el Poble Nou de la Mar, sintió muy
pronto la llamada de la mar, hasta el punto de querer ser marino. Así lo cuenta
otro valenciano, nacido en la vecina Alboraia, el ingeniero y político
republicano Juli Just Gimeno en su libro: “Blasco Ibáñez i València”:
“Blasco,
estudiant a l’Institut volgué ser marí. Es sentía atret per la vida dura i
lliure de l’home de mar. Certs llibres llegits en la biblioteca de don Josep
Asensi, li havien deixat en l’ànima una irresistible afició als viatges, per
atravesar la vestedat de la mar i per a posar el peu en terres remotes, de
vegetació exuberant i població de color. I passar tormentes, baix un cel tèrbol carregat
d’electricitat, sentint sota els peus la tremolor de la nau. I arribar als
ports populosos, plens de navilis de tot el món, amb els molls erissats de
grues, de fumerals, plens de barrils, de carbó, de caixes, de sacs, de madera.
I dessembarcar omplint-se les butxaques de diners i colocant-se en el cinturó
una bona pistola i el gavinet mariner, per si en la taberna, o en els carrers
dels barris equívocs, a on es viu al marge de la llei, tenía necessitat de
defensar la vida. I conèixer l’amor de totes les dones. Era aquella, la vida
del mariner, distinta, molt distinta de la vida de l’home de terra, sense
atindre’s a lleis ni ordenances de ninguna clase.
Blasco, que cada volta es sentía mes guanyat per l’deal
republicà, veía en la marina un element de llibertat. Esguardava els fets a
través dels últims esdeveniments de la seua patria, i desitjava, com Topete –
Blasco volía ser de la marina de guerra – poder comandar una esquadra i
amanèixer un dia davant una ciutat populosa com Càdis, o Barcelona, o Corunya,
amb la bandera vermella clavada a la punta dels màstils i en el pal de popa,
per a proclamar la República.
Però els seus pares, ajudats pel director de l’Institut,
que ho era don Antoni Suárez – el qual va ser mariner en la seua joventut –
conseguiren disuadir-lo, utilisant amb aquest motiu unes raons que feriren
pregonament el seu amor propi.
“Els marins de l’Armada – deia el profesor – son tots
fills de la noblesa i si algú de l’estat plà arriba fins a ells, sofrix una
vida de vexacions i d’afronts que el fan abandonar la carrera”.
Aquest
cruel desengany l’afermà més i més en les seues idees. ¿Per qué havien
d’existir aquells privilegis que separaven uns homes d’altres?
L’afició literaria cada dia mes ferma en ell el va
distraure de les seues preocupacions i li feu oblidar, encara que a mitges, les
seues aficions a les coses de la mar.”
La mar será para Blasco un constante
leit motiv en su producción
literaria, perceptible tanto en sus relatos breves (“En el mar”, escrito en
1897 para la colección “Cuentos grises” del diario madrileño “El Liberal”, o
“Lobos de mar” donde, leyendo entre líneas, vemos las siluetas de los
cabañaleros Eugenio y Vicente Viñes) como en obras de mayor enjundia como “Flor
de Mayo”, “Mare Nostrum” o “El Papa del mar”.
El escritor siempre que puede busca
la cercanía del mar (esa supuesta libertad imaginada en su niñez) para
concentrarse y crear. Es lo que ocurrió – esta vez a su pesar – con el esbozo
de la “Barraca”, escrito en un improvisado escondite del Grau, días antes de
embarcarse clandestinamente para Italia.
BLASCO
IBÁÑEZ Y LA MALVARROSA
Según el ya citado Juli Just: “En aquest temps [últimos años del siglo
XIX] prenía en lloguer una casa en la
Malvarrosa, l’alquería dita de Sant Joan,
aillada entre la platja i l’horta, junt a un camí, rodada de canyars i de mates
de baladres. Allí escriu i reunix als seus amics, els artistes del Café
d’Espanya, músics sobre tot, i altres. Fon allí a on Fillol pintà el retrat en
que apareix el novel.lista amb el cap nu, una camiseta de mariner a ratlles, escrivint
sobre una pila de quartilles al costat de les quals està la pipa i el paquet de
tabac…
Poc després es contruix el xalet a on escrigué “Entre naranjos”
i altres llibres. Blasco ha reunit allí tots els seus llibres i els quadres i
gravats i bronzes i marbres que el seu gust d’artista ha anat seleccionant.
Victor Hugo alça el seu front de déu antic sobre el silló on Blasco escriu. El
mar està davant… La mar renova dins d’ell la seua ambició d’horitzons,
d’empreses i de risc. La ciutat, l’horta tiren d’ell per a continuar la seua
obra de polític i de rapsoda de la terra. ¿Quí triomfarà?
Triomfa el sentit de llibertat que té la mar. Un dia de
1905, Blasco tanca les finestres de la casa de la Malvarrosa i mamprén el seu
gloriós periple a travers del món.
La darrera etapa fon el cementeri de Menton [esto se publicó en enero de 1929,
cuando sus restos aún estaban en territorio francés] sobre un turó que avança cap a la mar”.
Esa
estancia de sus restos en la Costa Azul no durará demasiado, pues, cinco años después
de su muerte, en 1933, el buque insignia de la Armada
española “Jaime I” los traslada, con
honores oficiales, a su Valencia natal, siendo recibidos por las máximas
autoridades del nuevo régimen republicano español y por una delirante muchedumbre
de admiradores y seguidores.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia